Tot primer hi ha un sol de caramel i gola seca. Sorra i desert, enveges, misèries i passions esquerpes. Quan el cel s'estanya les alimanyes s'esmunyen pels corriols enllà del cau i es tornen feres. Allah reparteix la seva misericòrdia a brinets pertot, tothora. Res de nou...
- Ets falcó de bona casta, avesat a la talaia i a l'ardit i la batalla.
- Ets colom de bell plomatge, marbre cisellat, del paradís la viva imatge.
***
- Sempre ens deixem atrapar per la nit, oi nineta? - Sempre. - Me n'expliques una? - Que siguin mil...
Tansols hi dos mons; l'un existeix sense que hom en parli; aquest és l'anomenat món real, perquè no cal parlar-ne per percebre'n l'existència. L'altre és el món de l'art: hom ha de parlar-ne, perquè de no parlar-ne no existiria.
Oscar Wilde
Oscar Wilde. L'home que explicava històries
«Hi havia una vegada un home molt estimat del seu poble perquè explicava històries. Cada matí sortia del poble i, quan tornava a la nit, tots els treballadors del poble, havent bregat tot el dia, es reunien al seu entorn i li deien:
- Conta'ns, què has vist avui?
Ell explicaba:
-He vist al bosc un faune que tenia una flauta i que obligava a ballar un cèrcol de silvans.
-Conta'ns encara, què més has vist? -deien els homes.
-En arribar a la vora del mar, a la cresta de les onades, a tres sirenes que pentinaven els seus cabells verds amb una pinta d'or.
I els homes l'apreciaven perquè els contava històries.
Un matí va deixar el poble, com cada matí... Però en arribar a la vora del mar, heus aquí que va veure tres sirenes que, a cresta d'onada, es pentinaven els cabells verds amb una pinta d'or. I en continuar la passejada, arribant prop del bosc, va veure un faune que tocava la flauta i un cèrcol de silvans...
Aquella nit, quan va retornar al poble, i com cada dia, li preguntaren:
- Vinga, conta, què has vist?
Ell va respondre:
-No he vist res. »
► Il·lustració de Pablo Picasso ► Traducció de Partícula Elemental
«El Soldà va somiar que li havien caigut totes les dents, i va manar interpretar el somni.
- Quina desgràcia, senyor meu! -va exclamar l'endeví-, cada dent caiguda representa la pèrdua d'un parent de Vostra Majestat.
- Quina insolència! -va cridar el Soldà enfurismat-, com t'atreveixes a dir-me una cosa semblant? Fora d'aquí!
Va cridar a la seva guàrdia i va ordenar que li donessin cent fuetades. Havent explicat el somni a un segon endeví, aquest li va dir:
-¡Excels Senyor! Gran felicitat us ha estat reservada. El somni significa que sobreviureu a tots els vostres parents.
El semblant del Soldà es va il·lumniar amb un gran somriure, i va ordenar que li donessin cent monedes d'or. Quan sortia de Palau, uns cortesans intrigats li van dir:
- No és possible!, la interpretació que heu fet dels somnis és la mateixa que la del primer endeví. No entenc perquè a ell li paga amb cent fuetades i a tu amb cent monedes d'or.
-Recorda bé, amic meu- va respondre el segon endeví-, la veritat és com una pedra preciosa. Si la llances a la cara d'algú, pot ferir, però si l'emboliques amb un delicat embalatge i l'ofereixes amb tendresa, certament serà acceptada de grat. »
Conte del Panxatantra«Hi havia una vegada, en un poble, quatre brahmans que eren amics. Tres havien arribat als límits del que un home pot saber, però els mancava seny. L'altre desdenyava la saviesa, només tenia seny. Un dia es van trobar. "De què serveix ser savis - digueren- si no viatgem, si no aconseguim el favor dels reis, si no guanyem diners? Cal, sobretot, viatjar.
Quan ja havien fet un tros del camí, va dir el més gran: "Un de nosaltres, el quart, és un simple, que no té altra cosa que seny. Sense el saber, només amb seny, ningú obté el favor dels reis. Per tant, no compartirem amb ell els beneficis. Que se'n torni". Va dir el segon: "Assenyat amic, et manca la saviesa. Torna-te'n a casa". I el tercer: "Aquesta no és manera de fer les coses. Desde xics hem jugat junts. Vine, noble amic. També tu tindràs part en els beneficis".
Seguiren el camí, i en un bosc trobaren els ossos d'un lleó. Un d'ells digué: "Bona ocasió per exercitar els coneixements. Vet aquí un animal mort; ressucitem-lo". Va dir el primer: "Sé muntar l'esquelet". I el segon: "Puc subministrar la pell, la carn i la sang". El tercer va dir: "Sé donar-li vida".
El primer va muntar l'esquelet, el sgon va subministrar la pell, la carn i la sang. El tercer es disposà a infondre-li vida, quan l'home assenyat va observar: "És un lleó. Si el ressuciten, ens matarà a tots".
"Ets molt simple -va dir l'altre-. No seré jo qui frustri la tasca de la saviesa". "En tal cas -va respondre l'home assenyat- espera que pugi a aquest arbre".
Quan ho hagué fet, van ressucitar al lleó; aquest s'aixecà i va matar-los a tots tres. L'home assenyat va esperar que s'allunyés el lleó per baixar de l'arbre i tornar a casa. »
«Fa molts i molts anys, en un regne del nord de la Xina, el príncep hereu s’havia de casar per tal de ser coronat emperador, ja que ho exigia la llei. Va fer anunciar que celebraria noces amb la dona més digna del regne, i per tal de trobar-la va convocar a totes les pretendents per llançar un desafiament.
Una anciana servent de la cort que se'n va assabentar va sentir una lleu tristesa sabent que sa filla sentia un amor profund pel seu príncep.
- Iré tant si com no – va dir la filla
- Però filla meva –exclamà sorpresa la vella, que no se’n feia el càrrec- què hi faràs, tu allà? Hi haurà les més riques i nobles donzelles de l’imperi. Ja et pots treure aquesta idea insensata del cap, no deixis pas que el teu sofriment es torni bogeria!
- No, estimada mare, ni pateixo ni he perdut el seny. Ja sé que no seré jo l’escollida, però seré feliç d’estar ni que sigui un sol moment a prop del príncep…
Arribà la nit assenyalada, i al palau s’hi trobaren les més belles donzelles, amb les més belles joies i els més bells vestits. El príncep anuncià el desafiament: “Us donaré a cadascuna una llavor, i la qui em porti la flor més bella d’aquí a sis mesos, será emperadriu”.
Va passar el temps, i la jove enamorada esperava que com el seu amor havia sorgit, tal floriria la més bella flor. I dedicà tota la seva cura, tendresa i paciència a fer créixer la llavor. Res no brotà. I cada dia que passava, era més profund el seu amor i més llunyà el seu somni. Esgotats els sis mesos va dir:
- No importa, mare, jo seré a Palau a l’hora dita, per ser encara un moment vora el príncep.
I ella allí, palplantada amb un test buit a les mans, admirada de les bellíssimes flors que totes les altres pretendents lluïen en llurs testos, talment flors del paradís. Mai havia vist res de tant bell.
Finalment entrà el príncep, i havent passat a examinar totes les flors una per una amb molta atenció, anuncià la seva tria: aquella bella jove, la del test buit, seria l'esposa escollida. Els presents es van esfereir. Ningú entenia perquè havia triat precisament aquella que no havia cultivat res. Amb calma, el príncep es va explicar:
- De totes les pretendents, només ella ha cultivat la flor que l’ha fet digna de convertir-se en emperadriu: la flor de la honestedat. Perquè totes les llavors que els he lliurat eren estèrils. »
Ana María Matute.El niño al que se le murió el amigo
«Una mañana se levantó y fue a buscar al amigo, al otro lado de la valla. Pero el amigo no estaba, y, cuando volvió, le dijo la madre:
-El amigo se murió.
-Niño, no pienses más en él y busca otros para jugar.
El niño se sentó en el quicio de la puerta, con la cara entre las manos y los codos en las rodillas. «Él volverá», pensó. Porque no podía ser que allí estuviesen las canicas, el camión y la pistola de hojalata, y el reloj aquel que ya no andaba, y el amigo no viniese a buscarlos. Vino la noche, con una estrella muy grande, y el niño no quería entrar a cenar.
-Entra, niño, que llega el frío -dijo la madre.
Pero, en lugar de entrar, el niño se levantó del quicio y se fue en busca del amigo, con las canicas, el camión, la pistola de hojalata y el reloj que no andaba. Al llegar a la cerca, la voz del amigo no le llamó, ni le oyó en el árbol, ni en el pozo. Pasó buscándole toda la noche. Y fue una larga noche casi blanca, que le llenó de polvo el traje y los zapatos. Cuando llegó el sol, el niño, que tenía sueño y sed, estiró los brazos y pensó: «Qué tontos y pequeños son esos juguetes. Y ese reloj que no anda, no sirve para nada». Lo tiró todo al pozo, y volvió a la casa, con mucha hambre. La madre le abrió la puerta, y dijo: «Cuánto ha crecido este niño, Dios mío, cuánto ha crecido». Y le compró un traje de hombre, porque el que llevaba le venía muy corto. »
► Fotografia: Camp de Sidi Yemeni (Laraix, El Marroc)
«Tengo un animal curioso, mitad gatito, mitad cordero. Es una herencia de mi padre. En mi poder se ha desarrollado del todo; antes era más cordero que gato. Ahora es mitad y mitad. Del gato tiene la cabeza y las uñas, del cordero el tamaño y la forma; de ambos los ojos, que son huraños y chispeantes, la piel suave y ajustada al cuerpo, los movimientos a la par saltarines y furtivos. Echado al sol, en el hueco de la ventana, se hace un ovillo y ronronea; en el campo corre como loco y nadie lo alcanza. Dispara de los gatos y quiere atacar a los corderos. En las noches de luna su paseo favorito es la canaleta del tejado. No sabe maullar y abomina de los ratones. Horas y horas pasa en acecho ante el gallinero, pero jamás ha cometido un asesinato.
Lo alimento a leche; es lo que le sienta mejor. A grandes tragos sorbe la leche entre sus dientes de animal de presa. Naturalmente es un gran espectáculo para los niños. La hora de visita es los domingos por la mañana. Me siento con el animal en las rodillas y me rodean todos los niños de la vecindad. Se plantean entonces las más extraordinarias preguntas, que no puede contestar ningún ser humano: Por qué hay un animal así, por qué soy yo su poseedor y no otro, si antes ha habido un animal semejante y qué sucederá después de su muerte, si no se siente solo, por qué no tiene hijos, cómo se llama, etcétera. No me tomo el trabajo de contestar: me limito a exhibir mi propiedad, sin mayores explicaciones. A veces las criaturas traen gatos; una vez llegaron a traer dos corderos. Contra sus esperanzas no se produjeron escenas de reconocimiento. Los animales se miraron con mansedumbre desde sus ojos animales, y se aceptaron mutuamente como un hecho divino. En mis rodillas el animal ignora el temor y el impulso de perseguir. Acurrucado contra mí es como se siente mejor. Se apega a la familia que lo ha criado. Esa fidelidad no es extraordinaria: es el recto instinto de un animal, que aunque tiene en la tierra innumerables lazos políticos, no tiene uno solo consanguíneo, y para quien es sagrado el apoyo que ha encontrado en nosotros.
A veces tengo que reírme cuando resuella a mi alrededor, se me enreda entre las pierna y no quiere apartarse de mí. Como si no le bastara ser gato y cordero quiere también ser perro. Una vez -eso le acontece a cualquiera- yo no veía modo de salir de dificultades económicas, yo estaba por acabar con todo. Con esta idea me hamacaba en el sillón de mi cuarto, con el animal en las rodillas; se me ocurrió bajar los ojos y vi lágrimas que goteaban en sus grandes bigotes. ¿Eran suyas o mías? ¿Tiene este gato de alma de cordero el orgullo de un hombre? No he heredado mucho de mi padre, pero vale la pena cuidar este legado.
Tiene la inquietud de los dos, la del gato y la del cordero, aunque son muy distintas. Por eso le queda chico el pellejo. A veces salta al sillón, apoya las patas delanteras contra mi hombro y me acerca el hocico al oído. Es como si me hablara, y de hecho vuelve la cabeza y me mira deferente para observar el efecto de su comunicación. Para complacerlo hago como si lo hubiera entendido y muevo la cabeza. Salta entonces al suelo y brinca alrededor.
Tal vez la cuchilla del carnicero fuera la redención para este animal, pero él es una herencia y debo negársela. Por eso deberá esperar hasta que se le acabe el aliento, aunque a veces me mira con razonables ojos humanos, que me instigan al acto razonable. »
«Un joven jardinero persa dice a su príncipe: -¡Sálvame! Encontré a la Muerte esta mañana. Me hizo un gesto de amenaza. Esta noche, por milagro, quisiera estar en Ispahan. El bondadoso príncipe le presta sus caballos. Por la tarde, el príncipe encuentra a la Muerte y le pregunta: -Esta mañana ¿por qué hiciste a nuestro jardinero un gesto de amenaza? -No fue un gesto de amenaza -le responde- sino un gesto de sorpresa. Pues lo veía lejos de Ispahan esta mañana y debo tomarlo esta noche en Ispahan.»
Antología de la Literatura fantástica, J.L. Borges, A. Bioy Casares, S. Ocampo; Atribuït a Jean Cocteau
Roberto Vecchioni - Samarcanda
Ridere, ridere, ridere ancora Ora la guerra paura non fa Brucian le divise dentro il fuoco la sera Brucia nella gola, vino a sazietà Musica di tamburelli fino all'aurora, Il soldato che tutta la notte ballò Vide fra la folla quella nera signora, Vide che cercava lui e si spaventò....
Riure, riure, riure encara / ara la guerra no fa por/ cremen els uniformes al foc al vespre / crema a la gola vi a sacietat, / música de tamborins fins a l'aurora,/ el soldat que tota la nit va ballar/ va veureentre la gent aquella negra senyora/ va veure que el cercava i es va espantar
Soldato: "Salvami, salvami, grande sovrano, Fammi fuggire, fuggire di qua, Alla parata lei mi stava vicino E mi guardava con malignità..."
Soldat: / "Salva'm, salva'm, gran sobirà / fes-me fugir, fugir d'aquí, a la desfilada m'era veïna / i em mirava amb malignitat..."
Sovrano: "Dategli, dategli un animale Figlio del lampo, degno d'un re Presto, più presto, perchè possa scappare Dategli la bestia più veloce che c'è..."
Sobirà: / "Doneu-li, doneu-li un animal / fill del llamp / digne d'un rei / ràpid, més ràpid perquè pugui escapar / doneu-li la bèstia més veloç que hi hagi..."
Soldato: "Corri cavallo, corri, ti prego, Fino a Samarcanda io ti guiderò Non ti fermare, vola, ti prego, Corri come il vento, che mi salverò...
Soldat: / "Corre cavall, corre, t'ho prego, / Fins a Samarcanda jo et guiaré / No t'aturis, vola, t'ho prego, / Corre com el vent, / que em salveré...
Fiumi, poi campi, poi l'alba era viola Bianche le torri che infine toccò, Ma c'era tra la folla quella nera signora Stanco di fuggire, la sua testa girò...
Rius, després camps, després l'alba era violeta / blanques les torres que finalment vaig atènyer / Però era entre la gentada aquella negra senyora / cansat de fugir, va girar el cap...
Soldato: "Eri tra la gente nella capitale So che mi guardavi con malignità Son scappato in mezzo ai grilli e alle cicale, Son scappato via,ma ti ritrovo qua?!"
Soldat: / "Era entre la gent a al capital / vaig saber que em miraves amb malignitat / Vaig escapar enmig dels grills i de les cigales, / Vaig escapar enllà, però et retrobo aquí?!"
Signora: "Sbagli, t'inganni, ti sbagli, soldato, Io non ti guardavo con malignità Era solamente uno sguardo stupito, Cosa ci facevi l'altro ieri là? T'aspettavo qui, per oggi, a Samarcanda Eri lontanissimo due giorni fa, Ho temuto che per ascoltar la banda Non facessi in tempo ad arrivare qua..."
T'erres, t'enganyes, t'erres, soldat, / què hi feies l'altre dia allà? / T'esperava aquí, avui, a Samarcanda / eres molt lluny dos dies fa, / Vaig témer que per esoltar la banda / no tinguessis temps d'arribar aquí..."
Soldato: "Non è poi così lontana Samarcanda, Corri cavallo, corri di là, Ho cantato insieme a te tutta la notte Corri come il vento che ci arriverà..."
Soldat: "Llavors no és tant lluny Samarcanda, / Corre cavall, corre cap allà, / He cantat amb tu tota la nit / Corre com el vent que hi arribarem..."
